Angélica Dass: “La diversitat és el gran valor que tenim com a espècie” - Ahora

Crec que la resposta és, en el fons, egoista: he vingut a aquest planeta amb aquest embolcall al qual se li associen algunes etiquetes. Etiquetes que han estat utilitzades per deshumanitzar per ser: afrodescendent, dona, immigrant, llatinoamericana, brasilera. Bona part del meu treball està enfocat a entendre per què aquestes característiques, que són inherents a qui soc, són les mateixes que algunes persones utilitzen per tractar-me com si fos menys humana. El meu objectiu és investigar aquestes temàtiques i intentar generar empatia. Naturalitzar les diferències, que en realitat representen el cor del que és l'ésser humà: ser diferent, divers, tenir molts punts en comú (el primer, que pertanyem a la mateixa espècie), però, alhora, ser cadascú únic i diferent. 

Humanae sorgeix com una recerca personal. Vaig començar a fer fotos amb 30 anys encara que aquest projecte, en realitat, potser el tenia al cap des que en tenia 6. Vaig néixer en una família molt acolorida: em reconec com a afrodescendent, eurodescendent i descendent dels pobles originals d'Amèrica. Ho puc veure en els sopars de Nadal: tots aquests colors que formen part del meu treball els trobo en la meva família. Òbviament, a casa meva totes aquestes diferències resultaven naturals, part de qui érem, però no fora d'allà.

El Brasil ha estat l'últim país del continent americà a abolir el tràfic d'éssers humans des del continent africà, per no parlar del genocidi dels pobles originaris en el continent americà... Reconeixent això, des de petita no comprenia per què classificar els éssers humans en vermell, groc, blanc i negre com a colors associats a raça. No em semblava lògic. Va passar el mateix quan va entrar una professora a classe i em va dir que un llapis rosa era de “color carn”. Jo estava feta de carn, però no era rosa; la meva pell era marró, encara que la gent deia que era “negra”. Aquesta reflexió ha estat present durant tota la meva vida.

El fet de fer fotos va sorgir quan ja vivia a Espanya. Em vaig casar amb un espanyol que té la pell molt clara (als cinc minuts d'estar al sol es posa com una gamba: vermell). La gent em preguntava de quin color seria el meu fill. Les dues primeres fotos de Humanae van ser la meva i la seva. Després vaig intentar buscar aquesta resposta fent fotos a la meva pròpia família. Vaig començar a parlar sobre com es definien, com parlàvem d'aquest tema; gairebé em semblava més interessant la conversa que les fotos. I per això vaig fer el mateix amb la meva família política, on les converses, òbviament, van ser diferents. Vaig entendre que cadascú rebia aquest treball d’una forma diferent. 

A partir d'aquí, decideixo fer convocatòries públiques. Posar literalment a Facebook: “Jo no crec en blanc i negre; si et ve de gust venir al meu estudi…”. En aquest moment Humanae deixa de ser una recerca familiar per passar a ser una recerca global en què les persones contribueixen a la conversa, al diàleg que genera aquest treball.

Sempre dic Humanae és un work in progress, perquè jo mateixa he anat canviant. De fer fotos i col·locar-les en la paret fins a ser al carrer. Per a mi el carrer és el millor lloc per generar conversa. I al final el projecte arriba al que, per a mi, és el millor espai per transformar o deixar un impacte per al futur: l'escola. És un treball que fa aquest recorregut d'intentar trobar i connectar amb diferents capes de la societat. Aquest probable o possible canvi només passarà si el fem junts i principalment comptem amb les futures generacions.

Més que bella, la diversitat és part del que som com a espècie. Quan parlo de diversitat, quan parlo d’Humanae, sembla que estigui parlant sobre color, però això només és la primera capa del treball. La informació més important d'aquest projecte és exactament la que falta. No se sap quines persones que participen a Humanae són riques, pobres; immigrants o no; on viuen; on són; l'estatus econòmic i social de cadascuna d'aquestes persones… Qualsevol tipus d'informació que tu interpretis en aquest retrat només pertany als teus propis estereotips i prejudicis, perquè no en saps absolutament res. 

La diversitat ens enriqueix perquè només aprenem d'alguna cosa que és diferent a nosaltres. Només creixem quan afegim informació. Per poder sumar, hem d'incorporar coses que siguin diferents a nosaltres. Per això, insisteixo, la diversitat és el gran valor que tenim com a espècie. Més que bella, és necessària perquè creixem. 

Abans de contestar a la teva pregunta, de quina “raça” m'estàs parlant? Quan em parlen sobre prejudicis, sobre no discriminar per “raça”, sempre pregunto el mateix: de quina raça parles. La primera cosa que hem de pensar és de què estem parlant. El concepte de “raça” no s'aplica a l'espècie humana: som 99.9 genèticament idèntics. Tots compartim els mateixos antics ancestres: tots pertanyem a la mateixa espècie. Per tant, el concepte de “raça” és una construcció social per deshumanitzar una part dels éssers humans entenent, això sí, que el racisme és part del dia a dia i es basa en tot això.

El que intento fer amb Humanae és generar diàleg, aproximar les zones: ensenyar que en el fons els éssers humans som com un mirall. Som capaços de veure'ns en moltes coses d'algú que no s'assembla en absolut a nosaltres. I tal vegada per això la importància de l'escola i l'educació, que és fonamental. L'educació és una manera àmplia d'entendre i comprendre diferents cultures i maneres de veure el món; tot des del respecte. 

Crec que estem sempre en un “estira-i-arronsa”; un anar cap enrere i cap endavant. Crec que hem fet passos sòlids en molts aspectes. Per exemple, si jo hagués nascut als Estats Units abans del 68 no podria haver-me casat amb el meu marit (un negre no es podia casar amb un blanc); o si hagués nascut a Sud-àfrica en els 90, quan l'apartheid… El que passa és que estem parlant de drets humans d'una manera general, i hi ha llocs del planeta on es va alguns passos per davant, i en uns altres, alguns passos enrere. 

Els que hem avançat uns passos més endavant no hauríem d'oblidar-nos dels qui caminen uns passos més enrere. Hauríem de pensar i treballar perquè uns altres puguin avançar també, i alhora per continuar avançant nosaltres. Per tant: a la pregunta no hi ha un sí o un no. Sempre cal mirar les coses en context. Jo soc agnòstica, però hi ha una cosa molt cristiana en això que “tots els germans estiguin en les mateixes condicions”. Perquè això no ho hem aconseguit, i és fonamental. Alguns hem avançat, sí; tots hem avançat? No. Cal seguir. 

Si tu no li expliques a un nen que jo soc negra i que tu ets blanca, aquest nen no ho sap: no coneix aquest concepte. Aquesta és una de les proves de per què és una construcció social, perquè un nen mai em descriuria com a “negra” si algú no li explica a aquest nen el que és això, el concepte de “raça”. És un punt clau, perquè cap de nosaltres admetríem que un professor entrés a classe i digués que la terra és plana. No voldríem tenir el nostre fill en aquesta escola. 

No obstant això, continuem acceptant que sigui part de la nostra educació i classificació el concepte de “raça”; que diguin que jo soc “negra”, per exemple, o que el llapis de color rosa és “carn”. Per això és tan important l'educació, i no sols treballar amb nens, sinó amb tot aquest sistema que formarà éssers humans en el futur.

A més, sempre parlem de la joventut, dels nens, de les futures generacions, de que canviaran les coses. I la pregunta és: quines eines els donem per generar aquest canvi. Els estem demanant que provoquin un canvi, que el món sigui més humà o empàtic, però els estem donant els recursos? Crec que hem de donar-los recursos, oportunitats de connexió i diàleg perquè, quan siguin adults, aquest canvi sigui part de la seva manera de pensar. 

A part, treballar amb nens és una meravella. Tenint el blanc i el negre i els colors primaris davant d'ells poden crear absolutament tots els colors. Reconeixen això: som com la pintura; del mateix color, cadascú pot obtenir un resultat diferent. Els éssers humans som així: venim del mateix material, encara que el resultat sigui únic i diferent. És exactament així. El mateix que funciona amb la pintura, funciona amb nosaltres.

Quan el llenguatge verbal no és suficient perquè de veritat ens comuniquem, l'art parla alt i clar. Et connecta més enllà del fet que jo et digui que som iguals: és que ho estàs veient tu. Estàs veient que cadascun de nosaltres és únic i diferent. Tots estem formats pel mateix material (pèl, pell, nas, boca) i és el que intento fer amb les meves fotografies. Fer, provocar un mirall on tu siguis capaç de reconèixer-te a tu mateix en una multitud de cares que siguin completament diferents a la teva.

Per això jo crec que l'espai públic és fonamental en aquest diàleg. No vull que la gent hagi d'anar fins al museu només per veure això; que la gent hagi d'anar a un lloc amb un interès específic per a això. M'agrada ocupar el lloc públic perquè vull parlar amb qui estigui d'acord i amb qui no estigui d'acord amb mi (principalment). 

La idea és exposar les fotos, però també exposar-me a mi mateixa. M'interessa el diàleg que es genera en aquests llocs: que quan estàs anant a comprar el pa, que quan estàs enfadat en sortir de l'oficina, que quan has tingut un mal dia… miris aquestes cares. Aquesta és la idea de l'art en l'espai públic. Algunes vegades l'art és molt exclusiu, i jo crec que hauria de ser inclusiu. Hauria de ser part del dia a dia de tot el món; un dret, no sols pel plaer estètic, sinó per la reflexió, per com ens permet parlar més enllà de la nostra pròpia boca. 

La imparcialitat és aquest exercici d'empatia ciutadana en què mires l'altre de la mateixa manera en què tu vols ser mirat, i actues cap a l'altre de la mateixa forma com t'agradaria que actuessin cap a tu. Quan parlo, insisteixo moltes vegades en el terme o la paraula “mirall”, i per a mi la imparcialitat és això: interactuar amb altres éssers humans com vols que interactuïn amb tu. 

Quan la gent em diu “activista”, sempre dic que en realitat soc “activadora” de converses. La veritat és que tots tenim aquest poder: el poder d'impactar en el món amb les petites interaccions que tenim tot el dia en l’àmbit quotidià. Sempre dic que jo soc molt més activista anant a la fleca, comprant flors, en el supermercat que amb el meu propi treball, perquè són les coses quotidianes, les petites coses, mitjançant les quals podem crear una ona gegant.

[Copyright de les imatges: Bret Hartman. TED Global Talk. Vancouver | Angélica Dass. Max Estrella. Madrid]